La conexión Rayuela/Novalis (1 de 9)

·

En abril de 2003, en el núm. 634 de los Cuadernos Hispanoamericanos, apareció «El otro autor de Rayuela»: en ese escrito de apenas seis páginas, un tal Pere Canal Vila aventuraba la hipótesis, primero, de que el mayor libro de Cortázar presentaba una estrecha e intima conexión con la obra de Friedrich von Hardenberg, Novalis; y segundo, que esta conexión había sido deliberadamente ocultada en el libro. Se trataría, por lo tanto, de un «escamoteo», concebido por el escritor argentino como un reto lanzado a su lector cómplice, una de cuyas atribuciones sería, precisamente, descubrir esa ausencia.

·

Desde su publicación en 2003, la doble hipótesis de Canal –por lo menos hasta donde yo sé– no ha tenido ninguna repercusión entre la crítica de Rayuela. Yo mismo, pese a estar al corriente, no me he referido nunca al asunto. Y sin embargo, para la Teoría del Entusiasmo, no cabe duda de que nos sitúa ante una de las estructuras ocultas de Rayuela: de hecho, la figura de Novalis y su ausencia del texto explícito de la obra son parte fundamental de esas estructuras. No, no se trata del libro oculto; de esto otro, Pere Canal no dice nada, y cabría entender que no ha llegado aún a descubrirlo. No obstante, sí nos entrega la llave que permite llegar ahí. 

·

Dicho de otro modo: Novalis es condición necesaria, pero no suficiente, para acceder al libro oculto. Si no nos habíamos referido anteriormente a este importante asunto, tal como se ha dicho, era por dos razones. En primer lugar, porque Pere Canal, a nuestro juicio, había cometido un error al hablar abiertamente de ello. Si Cortázar se calló con respecto a la presencia de von Hardenberg en Rayuela (y sobre tantas otras cosas) fue por un motivo muy claro; para que el lector cómplice lo descubriera por sí mismo. Ya he hablado de ese necesario silencio en diversas ocasiones, y yo mismo he tratado de respetarlo al máximo, hablando únicamente de aquello que el propio Cortázar llegó a decir, y callándome el resto.

·

La segunda razón radicaba en que el artículo, pese a sus numerosos aciertos, no ofrecía una argumentación lo suficientemente sólida; claramente, el alcance de la cuestión demandaba un estudio más completo y detallado, más allá de las seis páginas en que consistía ese artículo.

·

Con todo, el propio Canal debió ser consciente de esto último: en el año 2009 convirtió la misma conexión entre Rayuela y Novalis en el objeto de una «Tesina» universitaria, que habría permanecido inédita hasta hace unos pocos meses (febrero/marzo de 2024), cuando el autor decidió publicarla, en su idioma catalán original, en su blog titulado «Les 3 taronges» (https://3taronges.blogspot.com/)

·

Esta «Tesina» académica, ahora sí, presenta una argumentación sólida y bien razonada. En ella se plantea la conexión Rayuela/Novalis, muy acertadamente, en términos de una «reescritura analógica». Al publicarla él en su blog, por cierto, deja sin efecto mis anteriores reticencias: por un lado, ya no tiene ningún sentido seguir callando respecto a lo que otro, por dos veces ya, ha expresado abiertamente; y por el otro lado, el asunto está ahora perfectamente expuesto. Así pues, me he decidido a reproducir aquí, con permiso expreso del propio Pere Canal, el estudio por él realizado.

·

A pesar de su notable extensión, me ha parecido innecesario traducir el texto: al ser muy cercano a nuestro español, el catalán no debería presentar mayores dificultades que las que ofrecen textos en francés o inglés, que igualmente he publicado siempre en su forma original.

·

El estudio se divide en tres partes principales, divididas a su vez en diversas secciones:

INTRODUCCIÓN

I. LAS SEMEJANZAS RAYUELA/NOVALIS (Rayuela y el Ofterdingen  / Los escritos teóricos) 

II. NOVALIS EN LA OBRA DE CORTÁZAR (De 1946 a 1952 / De 1952 a 1967 / A partir de 1967)

III. EL ESCAMOTEO DE NOVALIS EN RAYUELA (Análisis del cap. 60 / Los otros capítulos)

CONCLUSIÓN

·

De Pere Canal:

SOBRE RAYUELA Y NOVALIS

Introducción

(en catalán)

·

Introducció

·

El punt de partida d'aquesta investigació va ser la percepció de les semblances que es poden establir entre Rayuela de Julio Cortázar i diversos aspectes de l'obra de Friedrich von Hardenberg, més conegut amb el sobrenom de Novalis. Nascut al 1772 i mort al 1801, aquest escriptor alemany és un dels màxims representants del primer romanticisme; sobretot és conegut pels seus poemes místics, els Himnes a la nit, però la seva obra contempla també l'assaig, la teoria literària i la novel·la. Una part important de la seva obra teòrica és una reflexió sobre el gènere novel·lístic, reflexió que adquireix un caràcter programàtic que resulta plasmat finalment en la seva principal novel·la: el Heinrich von Ofterdingen. El llibre que Cortázar publicà al 1963 permet establir diverses similituds amb els diferents vessants de l'obra de Novalis relacionats amb la novel·la, tant els teòrics com els pràctics: i això es fa possible, en bona part, en virtut de la naturalesa híbrida d'una obra que, com diu Milagros Ezquerro, «presenta, entre otras muchas particularidades, la de ser a la vez una novela y una reflexión sobre la novela, y más ampliamente, sobre la obra literaria.» («Rayuela: estudio temático», a Julio Cortázar, Rayuela, Madrid, Archivos, 1991, pp. 615-62, p. 615) De fet, anant més enllà del que diu Ezquerro, en aquest treball parlarem de l’obra major de Cortázar en masculí, com a llibre, i no en femení, com a novel·la; la nostra percepció és que dins de Rayuela, efectivament, hi ha una novel·la (que seria, pròpiament, el primer llibre consignat pel «Tablero de dirección»), però que el llibre sencer (és a dir, el segon llibre del «Tablero») no és de cap manera una novel·la, sinó una cosa diferent.

·

Les semblances es poden aplegar, per tant, en dues parts diferents. D'una banda, hi ha l'element pròpiament novel·lesc de Rayuela, que és el periple d'Horacio Oliveira per París i Buenos Aires, i que es troba narrat sobretot en les dues primeres parts del llibre («Del lado de allá» i «Del lado de Acá»); com ja s'ha dit, aquest element presenta tot un seguit de paral·lelismes amb la novel·la més important de Novalis. De l'altra banda hi ha els capítols i passatges de Rayuela relacionats amb el pensament i la teoria literària de Morelli, l'escriptor fictici incorporat a l'obra i presumptivament autor de la mateixa, i que trobem dispersos sobretot al llarg de la tercera part («De otros lados»); aquests elements ‘morellians’ presenten al seu torn nombrosos punts en comú amb els escrits que recullen el pensament i la teoria literària de Novalis. Altres aspectes de l’obra d'aquest últim, com poden ser la seva obra poètica o els seus assajos sobre religió, restarien aliens a aquesta extensa semblança amb el llibre de l'escriptor argentí.

·

Un cop percebudes les semblances, la pregunta és: Quin sentit podríem extreure’n? En principi, la resposta podria passar per veure què diu Rayuela a propòsit de Novalis. Recordem que el llibre de Cortázar té com un dels seus trets característics una sobreabundància de cites i al·lusions a tota mena d’autors, entre els quals destaca precisament, com veurem, una majoria de novel·listes, i amb els quals s'estableixen diverses relacions, ja sigui d'emmirallament, admiració o reconeixement, ja sigui d'oposició i rebuig. Resultat de la recerca: zero absolut. Ni Novalis ni cap de les seves obres no apareixen esmentats, ni una sola vegada, en tota l'obra. Aquí cal assenyalar que Cortázar sí que esmenta Novalis en d'altres ocasions, tant abans com després de Rayuela –unes mencions que estudiarem amb detall més endavant–; però el romàntic alemany tampoc no apareixerà, pel que hem pogut esbrinar, en aquelles ocasions en què se li pregunti a Cortázar sobre els escriptors que l'han influït. Per exemple, al 1969, pocs anys després de publicar Rayuela, Cortázar confessa:

·

En otras ocasiones he hablado de los autores que influyeron en mí, de Julio Verne a Alfred Jarry, pasando por Macedonio, Borges, Homero, Arlt, Garcilaso, Damon Runyon, Cocteau (...), Virginia Woolf, Keats, (...), Lautréamont, S. S. Van Dine, Pedro Salinas, Rimbaud, Ricardo E. Molinari, Edgar Poe, Lucio V. Mansilla, Mallarmé, Raymond Roussell, el Hugo Wast de Alegre y Desierto de Piedra, y el Charles Dickens del Pickwick Club. [Julio Cortázar, «Los hombres valen más para mí que los sistemas», a Life en español, 7 d'abril de 1969, vol. 33, nª7, pp. 44-55, p. 50]

·

Ara bé: declaracions d'aquest tipus contrasten amb l'hermetisme que alguns crítics han assenyalat en Cortázar a propòsit de les seves inquietuds més íntimes. En la seva tesi doctoral (Universitat de Barcelona, 2004, cedida en consulta), Carles Álvarez Garriga assenyala que Cortázar, en la seva correspondència, manté un to generalista, i que només en comptades ocasions deixa veure la seva intimitat. Álvarez il·lustra el seu retrat d'un Cortázar ostracista amb la següent cita de l'entrevista que li va fer Luis Harss al 1964:

·

Cortázar no fue siempre lo que es, y cómo llegó a serlo es un problema misterioso y desconcertante. [...] Con nosotros –nos recibió dos o tres veces y conversamos cada vez más largamente– se mostró siempre atento y sincero, aunque un poco impersonal. Había zonas vedadas, y ésas eran las que importaban. [Luis Harss, «Cortázar o la cachetada metafísica», a Los nuestros, Buenos Aires, Sudamericana, 1966, pp. 254-255]

·

Hi hauria, doncs, com a mínim, dos Cortázar: un d'obert i cordial, sense cap renuencia a mostrar-se; i un altre de tancat, molt reservat, fins al punt de l'hermetisme. Atesa aquesta dualitat, i atès que resulta difícil separar vida i escriptura en un escriptor tan entregat a la literatura com ell, l'absència de Novalis podria justificar-se amb el supòsit que aquest autor formés part dels territoris vedats i realment importants de la intimitat de Cortázar. Aquesta possibilitat pot semblar etèria, però pren una certa fermesa quan llegim una sèrie de passatges de Rayuela en els quals es plantegen, reiteradament, dues idees ben peculiars: d'una banda, la possibilitat que el text estigui ocultant deliberadament el nom d'un autor molt important; i de l'altra, el fet que aquest autor escamotejat es trobi present en el llibre no d'una forma explícita –és a dir, com a menció o com a cita– sinó d'una forma implícita, o sigui, a través d'una estreta comunió amb el propi text de Rayuela. Combinant les dues idees, es perfila l'existència d'un enigma, que Cortázar proposa al lector de la seva obra.

·

Es tractaria, de fet, d'un enigma doble, ja que es tracta de descobrir, primer, l'existència mateixa d'un escamoteig, i, després, d'identificar la figura escamotejada. El propi Cortázar sembla estar referint-se a això en un dels capítols suprimits de Rayuela, que porta el títol de «Maga», on dos personatges de Rayuela comenten: «Esto es peor que el camino de Tebas, (...) somos nuestra propia esfinge, hay que plantearse el enigma para resolverlo después.» [Rayuela, ed. cit., p. 518] Diem que ho sembla, només, entenent que no hi ha aquí un valor probatori gaire ferm; però és que això mateix –ambivalència, ambigüitat– és el que ens trobarem a l'adduir els passatges en els quals hem reconegut l'enigma i les claus de la seva resolució. Aquesta ambivalència oscil·la segons els casos: alguns passatges són bastant clars, mentre que d'altres són molt críptics; però en tots els casos es permeten interpretacions diferents a la plantegem aquí. Valgui un altre exemple, especialment adient: i és que potser s'estigui referint a aquesta mateixa ambivalència el següent extracte de Rayuela: «[Morelli] los exasperaba al tenderles la percha de una casi esperanza, de una justificación, pero negándoles a la vez la seguridad total, manteniéndolos en una ambigüedad insoportable» [Ibid., cap. 141, p. 441]. En funció d'aquesta ubiqua peculiaritat del llenguatge de Rayuela, la nostra argumentació donarà la impressió, constantment, inevitablement, d'estar trepitjant sorres bellugadisses; cal tenir en compte, llavors, que aquí serà molt important l'acumulació de dades apuntant totes elles en la mateixa direcció. Aquesta acumulació ha de ser, al nostre entendre, el principal argument a favor del que serà la nostra hipòtesi.

·

Precisament el doble caràcter críptic i ambivalent dels passatges pot haver estat la raó per a què la crítica hagi passat per sobre dels mateixos sense donar-los la consideració que, al nostre entendre, demanen. I és que, en consonància amb la manca d'una declaració explícita de Cortázar, pel que nosaltres sabem la crítica no ha assenyalat mai l'existència de cap enigma, ni molt menys la seva resolució, i encara menys el fet que Novalis sigui, precisament, aquesta solució. Per part de la crítica, l'estat de la qüestió en referència a una possible relació Rayuela/Novalis és fàcil de resumir: no hi ha cap qüestió. Aquesta és la raó per la qual no podrem recolzar-nos en la bibliografia crítica per tal de donar cobertura als nostres arguments.

·

Tal com s'ha dit, la dificultat és doble: d'una banda, reconèixer l'enigma, i, de l'altra, resoldre'l a favor de Novalis. Les semblances que estudiarem a l'apartat I són l'element clau d'aquesta adjudicació. ¿A què ens estem referint quan parlem d'una «presència implícita», d'una «estreta comunió» amb el text de Rayuela? La resposta està basada en un element molt important en la poètica cortazariana i que adquirirà una gran prominència en el marc de la nostra investigació: l'analogia. Aquest concepte serà la pedra basal que mantingui en peu l'edifici de la nostra argumentació, sota el supòsit fonamental que constitueix la nostra hipòtesi de treball: la idea que Rayuela és tot ell, en realitat, una reescriptura analògica de la figura de Novalis en tant que novel·lista i teòric de la novel·la.

·

Veiem, abans que res, com descriu l'analogia l'estudiós de la retòrica Chaim Perelman:

·

Per tal de conservar la seva especificitat, cal interpretar l'analogia en funció del seu sentit etimològic de proporció. L'analogia difereix de la proporció purament matemàtica en el fet que no estableix la identitat de dues relacions sinó que afirma una similitud de relacions. [...] No es tracta d'una divisió, sinó d'una relació qualsevol que és assimilada a una altra relació. Entre la parella a-b (el tema [thème] de l'analogia) i la parella c-d (el fòrum [phore] de l'analogia) no és afirmada una identitat simètrica per definició, sinó una assimilació que té per finalitat aclarir, estructurar i avaluar el tema gràcies a allò que se sap del fòrum, la qual cosa implica que el fòrum pertany a un domini heterogeni i més ben conegut que el del tema. [Ch. Perelman, L’empire rhétorique. Rhétorique et argumentation, París, Librairie Philosophique J. Vrin, 1977, pp. 127-128, citat per Pere Ballart a «L’analogia en el pensament líric (document de treball)», rev. Enrahonar, 30, 1999, pp. 11-24, p. 13. La traducció és de Ballart]

·

En aquest text hi ha diversos aspectes que ens convé retenir: 1) A llarg termini, ens interessen especialment les idees de semblança de relacions i de proporció. Aquestes dues idees seran fonamentals a l'hora d'analitzar les semblances Rayuela/Novalis i valorar-les en la forma més adequada. 2) De forma immediata, però, ens convé aturar-nos en un tercer aspecte plantejat per la definició de Perelman: la dinàmica gnoseològica de l'analogia que permet avançar des d'allò conegut (el fòrum) cap a allò desconegut (el tema). Aquesta idea ens permet aventurar una possible justificació al per què subjacent en l'operació cortazariana d'una reescriptura analògica; segons la nostra visió de la qüestió, Cortázar hauria pres la relació entre la teoria literària de Novalis i la seva novel·la Heinrich von Ofterdingen com a fòrum analògic sobre el qual edificar la seva nova obra híbrida, Rayuela. Des del punt de vista de Cortázar, allò conegut –Novalis– hauria servit per a bastir allò desconegut –Rayuela–, de tal manera que l'obra de l'escriptor alemany adquiriria un paper determinant en la gènesi de l'obra de l'argentí; en seria, de fet, el seu model. Després, Cortázar hauria decidit esborrar qualsevol menció al seu model, tot i que no per una qüestió bloomiana d'angoixa de les influències, sinó amb la finalitat d'incitar al lector a una lectura activa; i d'aquí vindrien precisament les pistes, críptiques i ambigües, que el nostre home hauria situat, disseminades, tot al llarg del text. A partir d'aquí, per al lector l'operació sencera es presentaria a l'inrevés: per a ell, allò conegut (Rayuela) li hauria de permetre descobrir allò desconegut (Novalis), interpretant correctament l'operació tramada per Cortázar. A això mateix es podria estar referint Cortázar en el següent passatge:

·

Leyendo el libro, se tenía por momentos la impresión de que Morelli había esperado que la acumulación de fragmentos cristalizara bruscamente en una realidad total. Sin tener que inventar los puentes, o coser los diferentes pedazos del tapiz, que de golpe hubiera ciudad, hubiera tapiz, hubiera hombres y mujeres en la perspectiva absoluta de su devenir, y que Morelli, el autor, fuese el primer espectador maravillado de ese mundo que ingresaba en la coherencia. (...)

Una cristalización en la que nada quedara subsumido, pero donde un ojo lúcido pudiese asomarse al calidoscopio y entender la gran rosa polícroma, entenderla como una figura, imago mundis que por fuera del calidoscopio se resolvía en living room de estilo provenzal, o concierto de tías tomando té con galletitas Bagley [ Rayuela, ed. cit., cap. 109. Pp. 386-387)]

·

Donada l'absència de declaracions explícites de Cortázar, per un costat, i la manca de bibliografia crítica sobre el tema, per l'altre, els nostres arguments estaran basats fonamentalment en una lectura interpretativa de Rayuela (i també d'altres obres de l'escriptor argentí). Els nostres arguments seran tres: en primer lloc, les ja apuntades semblances, tan nombroses i significatives, que es poden establir entre l'obra de Cortázar i la figura de Novalis; el segon argument, a continuació, es bastirà sobre la dinàmica de la presència de Novalis en els textos cortazarians, des dels seus inicis com a escriptor fins pocs anys abans de la seva mort (...); finalment, el tercer argument sortirà de l'anàlisi crítica dels passatges en els quals Rayuela delata l'escamoteig d'un escriptor, alhora que assenyala la seva presència fusionada en el seu propi text.

·

·

·