La conexión Rayuela/Novalis (9 y final)

·

En abril de 2003, en el núm. 634 de los Cuadernos Hispanoamericanos, apareció «El otro autor de Rayuela»: en ese escrito de apenas seis páginas, un tal Pere Canal Vila aventuraba la hipótesis, primero, de que el mayor libro de Cortázar presentaba una estrecha e intima conexión con la obra de Friedrich von Hardenberg, Novalis; y segundo, que esta conexión había sido deliberadamente ocultada en el libro. Se trataría, por lo tanto, de un «escamoteo», concebido por el escritor argentino como un reto lanzado a su lector cómplice, una de cuyas atribuciones sería, precisamente, descubrir esa ausencia.

·

Desde su publicación en 2003, la doble hipótesis de Canal –por lo menos hasta donde yo sé– no ha tenido ninguna repercusión entre la crítica de Rayuela. Yo mismo, pese a estar al corriente, no me he referido nunca al asunto. Y sin embargo, para la Teoría del Entusiasmo, no cabe duda de que nos sitúa ante una de las estructuras ocultas de Rayuela: de hecho, la figura de Novalis y su ausencia del texto explícito de la obra son parte fundamental de esas estructuras. No, no se trata del libro oculto; de esto otro, Pere Canal no dice nada, y cabría entender que no ha llegado aún a descubrirlo. No obstante, sí nos entrega la llave que permite llegar ahí. 

·

Dicho de otro modo: Novalis es condición necesaria, pero no suficiente, para acceder al libro oculto. Si no nos habíamos referido anteriormente a este importante asunto, tal como se ha dicho, era por dos razones. En primer lugar, porque Pere Canal, a nuestro juicio, había cometido un error al hablar abiertamente de ello. Si Cortázar se calló con respecto a la presencia de von Hardenberg en Rayuela (y sobre tantas otras cosas) fue por un motivo muy claro; para que el lector cómplice lo descubriera por sí mismo. Ya he hablado de ese necesario silencio en diversas ocasiones, y yo mismo he tratado de respetarlo al máximo, hablando únicamente de aquello que el propio Cortázar llegó a decir, y callándome el resto.

·

La segunda razón radicaba en que el artículo, pese a sus numerosos aciertos, no ofrecía una argumentación lo suficientemente sólida; claramente, el alcance de la cuestión demandaba un estudio más completo y detallado, más allá de las seis páginas en que consistía ese artículo.

·

Con todo, el propio Canal debió ser consciente de esto último: en el año 2009 convirtió la misma conexión entre Rayuela y Novalis en el objeto de una «Tesina» universitaria, que habría permanecido inédita hasta hace unos pocos meses (febrero/marzo de 2024), cuando el autor decidió publicarla, en su idioma catalán original, en su blog titulado «Les 3 taronges» (https://3taronges.blogspot.com/)

·

Esta «Tesina» académica, ahora sí, presenta una argumentación sólida y bien razonada. En ella se plantea la conexión Rayuela/Novalis, muy acertadamente, en términos de una «reescritura analógica». Al publicarla él en su blog, por cierto, deja sin efecto mis anteriores reticencias: por un lado, ya no tiene ningún sentido seguir callando respecto a lo que otro, por dos veces ya, ha expresado abiertamente; y por el otro lado, el asunto está ahora perfectamente expuesto. Así pues, me he decidido a reproducir aquí, con permiso expreso del propio Pere Canal, el estudio por él realizado.

·

A pesar de su notable extensión, me ha parecido innecesario traducir el texto: al ser muy cercano a nuestro español, el catalán no debería presentar mayores dificultades que las que ofrecen textos en francés o inglés, que igualmente he publicado siempre en su forma original.

·

El estudio se divide en tres partes principales, divididas a su vez en diversas secciones:

INTRODUCCIÓN

I. LAS SEMEJANZAS RAYUELA/NOVALIS (Rayuela y el Ofterdingen  / Los escritos teóricos) 

II. NOVALIS EN LA OBRA DE CORTÁZAR (De 1946 a 1952 / De 1952 a 1967 / A partir de 1967)

III. EL ESCAMOTEO DE NOVALIS EN RAYUELA (Análisis del cap. 60 / Los otros capítulos)

CONCLUSIÓN

·

De Pere Canal:

SOBRE RAYUELA Y NOVALIS

Conclusión

(en catalán)

·

Conclusions

·

–Pero parecería que algo habla, algo nos utiliza para hablar. ¿No tenés esa sensación? ¿No te parece que estamos como habitados? Quiero decir... es difícil realmente

Rayuela, cap. 45

·

Les semblances entre Rayuela i Novalis; l'evolució de la visió de Novalis en la trajectòria vital de l'autor argentí; la possibilitat de l'escamoteig del novel·lista més important per a Cortázar: les tres línies argumentals desplegades en aquest treball es solidaritzen en benefici de la nostra hipòtesi: Rayuela és tot ell una reescriptura analògica de la figura de Novalis en tant que novel·lista i teòric de la novel·la.

·

Tal com hem plantejat en algun moment, tot aquest assumpte hauria nascut de la trobada de Cortázar amb una edició crítica de l’Ofterdingen: una trobada que podríem situar a París en algun moment de la dècada dels 50. Una trobada que es dóna quan Cortázar és ja un escriptor madur, motiu pel qual podem prescindir de la qüestió de les influències i entendre que Cortázar es vincula amb l'obra de l'escriptor alemany en virtut d'un possible fenomen d'identificació. Una identificació per la qual aquelles relacions monàdiques que hem descrit al seu moment –segons les quals algunes de les semblances de Rayuela amb Novalis també poden veure's com semblances de Cortázar amb si mateix– no es presenten com un contra-argument per a la nostra hipòtesi, sinó com una prova convergent amb la mateixa.

·

Un cop contemplats els nostres arguments, creiem possible reconstruir, com en un relat, els termes d'aquesta trobada:

·

1– Quan Cortázar viatja a París és possible que porti amb ell el projecte d'una nova novel·la, que superi en ambició i en resultats la seva primera temptativa, poc aconseguida, en aquest gènere (El examen, escrita a mitjans dels 50 però no publicada fins al 1986). En els seus escrits teòrics sobre la novel·la ja ha perfilat algunes línies mestres d'aquest projecte, línies que casen amb una certa tradició que entronca el romanticisme amb el surrealisme i l'existencialisme. Malgrat certes fites destacades (Joyce, Broch, Arlt, etcètera), Cortázar troba a faltar la definitiva plasmació novel·lesca d’uns principis compositius i existencials que ell troba encarnats emblemàticament en poetes com Rimbaud, Lautréamont i Keats, en pintors com Picasso o Duchamp, o en músics com Alban Berg i Schoenberg. Aquestes principis es poden reduir a dos: d'una banda, la necessitat de crear una novel·la que trenqui amb les convencions del gènere, oposant-se a una concepció doblement esclerotitzant de la literatura i de l'esperit humà (cfr. Teoría del túnel); i de l'altra, el recurs massiu als pressupostos del llenguatge poètic per tal de dotar a la nova novel·la de l'expressivitat necessària per a superar aquella esclerotització (cfr. “Situación de la novela”).

·

2– Sumit en les reflexions sobre aquest projecte, de cop cau a les seves mans una novel·la que ell no coneixia, o que en tot cas només coneixia vagament i d'anomenada: el Heinrich von Ofterdingen, de Novalis, un autor que ell tenia per poeta del més elevat rang, i que precisament encarna en aquesta novel·la, de forma paradigmàtica, la mateixa narrativa que Cortázar preconitzava. D'aquesta manera, aquesta obra de principis del segle XIX se li presenta no només com a precursora de les millors novel·les que ha trobat en el seu propi temps, sinó també, i sobretot, com una realització del seu propi projecte autoral, com una encarnació d'allò que ell mateix pretenia com a novel·lista. I encara més: aquesta obra se li presenta, podríem dir, com un misteri, com si una voluntat desconeguda hagués volgut que l'Ofterdingen li passés absolutament desapercebut durant els anys de la seva formació, durant les seves incomptables lectures, durant els mateixos anys en que ell dibuixava i perfilava el projecte d'una novel·la que volia ser com la que ara té a les mans, escrita cent cinquanta anys enrere. Novalis se li presenta a Cortázar com el novel·lista que ell mateix volia ser: l’argentí s’identifica amb Novalis, novel·lista, pensador i poeta, al veure’l immers en la seva mateixa recerca espiritual a través de la paraula i a través, en particular, de la novel·la. Aquesta identificació constitueix per a ell el ferment que anima la nova concepció del seu projecte: la seva propera novel·la serà una revalidació (paraula que el propi Cortázar subratlla al capítol de La vuelta…) de l'obra de Novalis i una reflexió sobre aquesta troballa.

* * * * * *

Aquest podrien haver estat els fets, reconstruïts a partir de la lectura que nosaltres hem fet de Rayuela. Però allò que constitueix un dels nuclis principals de la qüestió, que seria la voluntat de l’escriptor de guardar silenci sobre el tema, esdevé un obstacle insuperable per a anar més enllà i afirmar alguna cosa amb total certesa. L'únic cert que tenim, en el fons, són les semblantes i l'afinitat de Rayuela amb Novalis.

·

Acabem amb aquestes paraules de Traveler, dirigides a Talita, al capítol 44 de Rayuela, en les quals hi escamotegem, imitant Cortázar, la identitat final del “missatger” (les cursives són nostres):

·

–No es por H..., amor, no es solamente por H... aunque él haya llegado como una especie de mensajero. A lo mejor si no hubiera llegado me habría ocurrido una cosa parecida. Habría leído algún libro desencadenador, o me habría enamorado de otra mujer... Esos pliegos de la vida, comprendés, esas inesperadas mostraciones de algo que uno no se había sospechado y que de pronto ponen todo en crisis. Tendrías que comprender.

·

·

·